Una empresa de transports índia anomenada l’Hospitalet

A ningú se li escapa que cada vegada hi ha més gent a les ciutats i menys als entorns rurals. Enrere van quedar els temps en què l’èxode rural era noticiable. L’ésser humà ha passat en poc temps de despertar-se amb el cant del gall i tenir en el seu horitzó camps i turons a fer-ho amb el brunzit d’un despertador i estar envoltat d’edificis i llums de neó. El quid de la qüestió és el com es gestiona aquest nou mapa poblacional cada cop més desigual en els països de tot el món, amb pobles en perill d’extinció i ciutats cada vegada més abarrotades.

Xifres que roben l’alè

Actualment el 55% de la població mundial viu a les gairebé 2.000.000 de ciutats que hi ha al món (1.961.969 per ser exactes) i per al 2050 aquesta xifra es veurà incrementada fins al 70%.

Però en tot assentament humà, una dada essencial a tenir en compte, és el nombre de persones que hi viuen per quilòmetre quadrat. Perquè no és el mateix viure a l’estepa russa practicant la transhumància que fer-ho a Tòquio com a treballador del metro empenyent passatgers en hora punta. Parlem doncs de la densitat de població.

L’Hospitalet de Llobregat amb els seus 20 753,95 hab./km² (censats, és clar) ocupa la posició número 34 del món en termes de densitat de població.

Sí, no et freguis els ulls, has llegit bé: del món. Per davant de les altres 1.961.935 restants. A Europa, on es suposa que el desenvolupament va arribar ja fa diverses dècades, aquesta posició passa a ser la primera, dubtós honor que en els últims temps es disputa any rera any amb París, ciutat també amb una densitat molt similar a la hospitalenca .

I a jutjar per l’actual tendència urbanística de l’administració, aquests números augmentaran notablement en els propers anys.

Però, ¿quins efectes té una alta densitat de població en els habitants d’una ciutat?

Sense aprofundir massa en obvietats ja que suposem al lector que fins aquí ha arribat ciutadà inquiet pels problemes que apressen avui a la ciutat moderna, enumerarem succintament alguns dels més evidents:

En el transport públic, i especialment a hores punta, el metro o l’autobús tendeix a anar abarrotat de gent en vagons amb profund aroma a humanitat. Si t’estimes més moure’t en transport privat, només desitjar-te sort si no tens plaça de pàrquing. Una altra opció és comprar una moto o fer-te youtuber i treballar des de casa.

En el món laboral: si pensaves que aquest lloc de reponedor al mercadona era teu perquè acabes de treure’t el cicle superior de nutrició, oblida-ho, davant teu hi ha dos llicenciats en dret internacional, tres a màrqueting i dos arquitectes: a més població, més competència.

Si la teva urticària s’ha agreujat des que t’has d’aixecar una hora abans per poder accedir a la ronda del litoral (cada cop hi ha més cotxes) o des que necessites 45 minuts per trobar aparcament a la tornada a casa i necessites que et miri l’especialista, no et preocupis, hi ha un buit per tu d’aquí a tres mesos. La llista d’espera: cada cop més llarga.

En educació: No vols deixar-li cada dia els nens als teus pares, són súper avis, però no vols abusar, ja és hora de matricular-los a la llar d’infants … Enhorabona! El teu número de llista era el 300 i només hi han 275 places…

Per no esmentar la major emissió de CO2 , donat que en ple agost l’aire condicionat és innegociable per a molts, la generació de residus o el major risc de criminalitat i marginalitat (comte, que no té perquè, però no cal ser doctor en matemàtiques per saber que a més persones, més probabilitat) que implica un augment de població a una ciutat.

A més, hem d’afegir als anteriorment citats (encara que soni a hipocondria), els efectes psicològics. Els trastorns mentals, desgraciadament nova epidèmia del s.XXI, són molt més probables en entorns de densitats poblacionals altes i abarrotats d’edificis que en entorns de baixa densitat amb amplis espais. Alguns exemples són l’ansietat generada per l’estrès de la multitud, la depressió conseqüent de sentir-se poc significant en una massa alienada, l’esquizofrènia o els trastorns per dèficit d’atenció.

Les preguntes que m’assalten mentre em grato clatell amb aire de parvulari innocent, són:

En què beneficia a l’administració tenir a la població amuntegada en poc espai?

Per què un ajuntament com el de l’Hospitalet de Llobregat, en comptes de requalificar terrenys per vendre’ls a la indústria de la construcció, no els dedica a descongestionar la ciutat amb espais verds?

Tan lluny, tan a prop


Un amic, em va explicar una anècdota que li va succeir en un viatge a l’Índia. En un viatge intern pel país, es va equivocar i va prendre un autobús local en lloc del turístic que tenia prèviament contractat.

En aquest vehicle local, no donava crèdit al veure com el conductor feia pujar a més i més viatgers tot i que els nouvinguts havien de lluitar cada centrímete cúbic amb els que ja hi havia abans, i mentre, anava mullant amb saliva el rovell dels seus dits per anar fent recompte del feix de bitllets. Un feix que anava augmentant en detriment de l’oxigen de l’interior del bus.

Malgrat el contraproduent que era la seva avarícia per als seus passatgers, l’empleat de l’empresa de transports, preferia la quantitat a la qualitat. Un cop va arrencar, el pes dels passatgers era tal, que una roda va rebentar i l’autobús es va estavellar contra un fanal que per sort va impedir que el vehicle es precipités per un barranc. Una marabunta de passatgers, indignats, es va abalançar sobre el conductor amb intencions gens dialogants, mentre que d’altres, més conciliadors, es van interposar per ajudar-lo a fugir, cosa que va aconseguir, per descomptat, sense oblidar la recaptació.

Passa el temps i malgrat que el moviment entre continents és imperceptible, tinc la sensació de que l’Índia i l’Hospitalet estem cada vegada més a prop.

Duran Vilareblida.


Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

www.000webhost.com