La rosa pansida de Luxemburg

L’urbanisme actual és un conjunt de disciplines que té com a objectiu l’organització de la ciutat i del territori. Aquest concepte, com tants altres en la nostra societat actual ens ve de l’antiga Grècia, en aquest cas de la mà de l’arquitecte Hipódamo de Milet.

El que diferenciava a l’urbanisme de Hipódamo de civilitzacions anteriors com l’egípcia o la mesopotàmica, va ser la introducció d’una ordenació espacial en un pla ortogonal de quadrícula gairebé perfecta i la planificació de distribució dels diferents sectors que ocuparien temples, serveis i àgores. En els temps hegemònics de Roma, l’obra pública va implementar la urbanística occidental amb obres d’enginyeria com ara claveguerams, aqüeductes, calçades … S’havia consolidat llavors l’urbs com a centre de les relacions humanes.

La ciutat és orgànica i ha estat reflex de la història de la humanitat i testimoni de les seves diferents ventures i avatars: el retrocés en l’edat mitjana, el posterior renaixement de les ciutats de la mà de la burgesia, la majestuositat de grans capitals absolutistes, la segregació per barris en la revolució industrial o el creixement vertiginós després de l’explosió demogràfica del s.XX.

A lo largo de la historia, el tejido social en las ciudades ha sido el escenario perfecto donde en las ferias y mercados, artesanos y comerciantes, ofrecían sus mercancías.

Algunas de estas producciones habían sido trabajadas en las calles donde se agrupaban los menestrales de un mismo gremio, otras, sin embargo eran traídas por intrépidos marchantes desde el extranjero con su pertinente historia. Ha sido pues la ciudad, en todas sus edades, un marco perfecto de intercambio cultural.

Pero, ¿qué sucede cuando la ciudad deja de ser el escenario donde se producen estas transacciones y pasa a ser la ciudad en sí misma, el producto con el que se negocia?

En quin moment la ciutat va deixar de ser un mercat per convertir-se en mercaderia?

Durant la dictadura franquista, a la fi dels anys 50, el ministre d’habitatge José Luís Arrese, va entonar el ja famós:“No queremos una España de proletarios, sino de propietarios” tota una declaració d’intencions a tenor del que estava per arribar a un país on fins a la data, la majoria dels seus ciutadans vivia de lloguer.

Es posava així en marxa l’engranatge de la política liberal del “desarrollismo” que complia la doble funció de trencar amb l’autarquia prèvia del règim i aproparse manifestament a les polítiques econòmiques del bàndol occidental en plena guerra freda.

Primero vivienda, después urbanismo”

Una frase lapidària també entonada pel ja nomenat ministre Arrese, ha estat presa successivament per tots els governants del país gairebé com un axioma.

La “ley de suelo” de 1956 del règim franquista serà el germen de la simbiosi entre administració pública i sector privat en el procés d’apropiació de l’espai a les ciutats.

En ella, a l’establir que ja no serà l’administració sinó essencialment els propietaris del sòl els que hagin de pagar les obres d’urbanització com a conseqüències de les plusvàlues que aconsegueixen per la transformació dels terrenys, es liberalitza el sòl, enfortint la necessitat d’acords econòmics entre administració pública i sector privat.

Vint anys més tard en la constitució del 1978 aquesta llei continuarà pràcticament intacta.

El sector immobiliari, ja en democràcia i gràcies a la llei del 56 amb escasses modificacions en el 78, gaudirà d’una aparent bona salut durant la dècada dels 90, en què l’administració aplicarà una política de “deixar fer” i atribuirà l’exponencial encariment del sòl i de l’habitatge a la llei de l’oferta i la demanda.

Crònica d’una crisi anunciada

Si bé la resta del relat és de sobres conegut per tots, cal matisar, que hi va haver una total deixadesa de funcions per part de l’Administració Pública durant les dècades prèvies a la catàstrofe econòmica del 2008. Una Administració que tot i estar gestionada per el PSOE (en dos diferents governs), poc o gens va fer per posar fre a una situació que patia d’hipertròfia des dels anys previs a la desgràcia i que va costar desnonaments i suïcidis.

En l’actualitat

Assistim estupefactes a la repetició d’errors massa recents per ser certs que es manifesten constantment al nostre voltant: la pujada desproporcionada de lloguers, la deficiència d’habitatge social i la pujada constant dels preus mentre els sous segueixen estancats.

Aquest fet sorprèn no només pel proper en el temps de la crisi de la bombolla immobiliària sinó perquè en ajuntaments socialistes com el de l’Hospitalet de Llobregat segueixen exactament amb la mateixa política urbanística que es feia durant el franquisme:

“primero vivienda , después urbanismo “.

Una forma de gestió en absolut socialista, deshonrant la memòria de Rosa Luxemburg, que en mans del PSOE s’endevina cada cop més marcida.

Remedios Salvatierra

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

www.000webhost.com